El gran fitxatge del Barça

Durant la història del Barça han arribat gran estrelles al primer equip de futbol, pels quals s'han pagat la majoria de cops quantitats de diners astronòmiques, fins i tot xifres récords per l'època. Altres cops han estat grans inversions que no han complert les expectatives. En els darrers anys, però, hem vist com del futbol base blaugrana han sortit grandíssims jugadors amb un cost zero o mínim comparat amb aquests fitxatges que arribaven de grans equips europeus. El darrer producte de la pedrera barcelonista Pedro Rodríguez, primer conegut com a Pedrito, però ara ja és Pedro o Don Pedro.

L'inici de temporada d'aquest extrem canari que ha arribat al primer equip sense fer soroll és espectacular. Enmig d'una davantera plena dels millors jugadors del món s'ha fet un lloc gràcies a les inevitables rotacions d'una plantilla inexplicablement curta i d'una capcitat de gol impressionant. Ho demostra el fet que Pedro ha marcat en les cinc competicions oficials que fins ara ha jugat el Barça. Aquests gols han pesat molt, obrint llaunes d'equips molt conservadors partits espessos com el d'aquest dissabte a Mallorca i donant títols com el de la Supercopa d'Europa contra el Shaktar Donetz, amb un gol quan la pròrroga es precipitava cap a la sempre fatídica tanda de penals.

Pedro és la millor resposta contra les obscenitats comeses pel Real Madrid aquesta temporada en el mercat de fitxatges. Quan han costat Cristiano Ronaldo, Kaká o Benzema? Quan ha costat Pedro? Quin rendiment han donat fins ara aquests jugadors? Pedro és un altre exemple d'una gran política de futbol base blaugrana, que ha tret alguns dels millors jugadors del món de la darrera dècada, com Messi, Xavi, Iniesta o Valdés. Pedro encara no està a aquest nivell però si marca en el Mundial de Clubs aquest mes de desembre passarà a la història mundial del futbol com el primer jugador que marca en totes les competicions oficials en una temporada. Amb 22 anys, Pedro ja és molt gran.

El final del cinema… i del Parc Central

Aquestes darreres setmanes Tarragona ha viscut una mena de 'shock' en haver d’assumir que s’ha quedat sense cap cinema en el seu nucli urbà després del tancament dels cinemes Lauren del Parc Central. Una part important dels aficionats al cinema -aquells que no arriben als vint anys- només han conegut aquestes sis sales inaugurades el 1997, però a mesura que augmenta l’edat també s’incrementen el número de cinemes recordats. Aquest és el meu cas, amb els cinemes Catalunya i Òscars. Abans, encara n’hi havia més. Però ara ja no tenim ni els Lauren i els tarragonins i tarragonines s’han de conformar en agafar el cotxe i anar al polígon Les Gavarres, amb un Multicinemes de 16 sales. O a les Bruixes d’Altafulla, amb sis. Qui ho havia de dir!

L’enfoc dels mitjans de comunicació del tancament dels cinemes del Parc Central ha estat molt localista, però Tarragona és una víctima més d’un problema molt més global. En els darrers anys estan canviant molt ràpidament els hàbits de consum audiovisual, sobretot entre els més joves. Internet i la pirateria estan fent molt mal a les sales de cinema. Baixar-se una pel·lícula de la xarxa és molt barat -econònicament i jurídicament- i anar a una sala de cinema és molt car. Els cinemes no reaccionen i hi ha qui s’atreveix a afirmar que és qüestíó de no massa anys que amb prou feines quedin les sales en versió original, la dels seguidors més fidels. Jo no seria tan pessimista perquè crec que els empresaris cinematogràfics reaccionaran i alguns cinemes d’estrena ens quedaran.

Un altre tema és la crisi que viu el Parc Central i que no només té com a símptoma el tancament dels Cinemes Lauren, sinó la baixada de persiana d’altres negocis i els problemes que estan passant molts d’altres. El Parc Central tenia l’avantatge de poder deixar el vehicle de forma gratuïta i aquest fet provocava certes “perversions” a causa de la poca disponibilitat d’aparcament gratuït a la zona i el preu abusiu del de pagament. Molta gent anava a passar la tarda al centre comercial, però aquesta opció d’oci -discutible per a molts- s’ha encarit considerablement i la possibilitat d’anar a la Rambla Nova i pagar els preus desorbitats dels pàrquings es troba al mateix nivell del Parc Central. Per tant, enlloc de tancar-nos en aquest recinte comercial, anem a ramblejar.

El futur del Parc Central i del cinema depèn de la capacitat de reacció dels seus màxims responsables, que han de saber afrontar els canvis radicals que pateix la nostra societat en el cas dels segons i als canvis estructurals de la ciutat de Tarragona els primers. El consum audivisual seguirà evolucionant i els cinemes hauran d’apostar per solucions imaginatives i innovadores per evitar el tancament gradual de les sales cinematogràfiques, igual que ha passat amb els videoclubs.

Per altra banda, l’arribada del Corte Inglés és ja un compte enrera i el Parc Central pot ser la gran víctima de la implantació d’aquests grans magatzems a la capital tarragonina. Paradoxes de la vida: recordeu el cataclisme que apuntaven molts comerços de la ciutat de Tarragona a mitjan dels noranta amb l’obertura del Parc Central? El comerç minorista tarragoní ha sabut reaccionar i ara es prepara per l’arrencada del Corte Inglés. Un exemple a seguir.

Publicat al diari digital Tarragona21
Foto: Montse Riera

Els suburbis de Pretòria

Des de dimarts passat Catalunya viu en un estat de catarsi general. El cas Millet va ser una mena de pròleg, un aperitiu potent però res a veure amb la complexitat del primer plat, el de l’Operació Pretòria. L’impacte d’agents uniformats entrant a l’ajuntament de Santa Coloma de Gamenet i les imatges de l’acalde d’una de les principals ciutats catalanes i dos exalts càrrecs de Jordi Pujol sent traslladats enmanillats i furgó blindat cap a Madrid han sacsejat la societat. Hem passat de la Catalunya perplexa a la Catalunya indignada i desconfiada de la classe política.

Tinc la sensació que encara no hem arribat al segon plat i que els propers dies aniran sortint més ramificacions de la trama de corrupció política. Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu de Llavaneras, Badalona, Lleida, l’Hospitalet de Llobregat. La taca s’estén. I és millor així. Que surti tota la merda pequè com més podridura suri a la superficie menys en quedarà sota la catifa amb el perill que més endavant en pugui aparèixer sortir més. Extirpem tot el càncer i comencem de nou.

Perquè el més important és sempre el futur. D’aquí un any –si no s’avancen- toquen eleccions al Parlament i en l’horizó tenim el perill d’una abstenció estratosfèrica i la recol·lecta de vots per opcions radicals com Plataforma per Catalunya o de protesta com la CORI d’Ariel Santamaría. És a dir, el càstig al partits tradicionals, esquitxats per la corrupció, per molt que s’hagin afanyat a obrir expedients i expulsar els seus militants i càrrecs electes implicats en la trama, oblidant-se de la pressumpció d’inocència en pro d’una profilaxis que els demanden els seus rivals polítics.

Fèlix Millet, lladre confès, està a casa tan tranquil o potser gaudint d’una mariscada amb els diners del Palau de la Música, però Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i companyia els hem pogut veure enmanillats i recollint les seves pertinences en una bossa de brossa, traslladats a Madrid en un furgó blindat a l’anomalia jurídica que és l’Audiència Nacional i tancats a la madrilenya presó de Soto del Real. Sotmesos, en definitiva, a l’escarni públic per obra i gràcia del sempre mediàtic Baltasar Garzón. Recordem, però, que massa sovint els sumaris del gran jutge estrella finalitzen en sonors fracassos.

El desencant entre la ciutadania és general i calen accions valentes i decidides de la classe política. Que deixin el creuament de declaracions i endeguin una veritable regeneració política. El sistema polític català ha deixat enrera el famós oasi i viu una crisi d’un abast encara difícil de calcular. Però crisi vol dir oportunitats. Oportunitat de regeneració amb un gran acord entre partits. Més transparència, més austeritat, més mesures per evitar la corrupció política i reformes per fer la democràcia més participativa i no la partitocràcia actual, d’afrontar d’una vegada la necessitat de llistes obertes i d’un nou sistema electoral català. Ens calen polítics a l’alçada de la gravetat del moment.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

Reagrupats i reagrupament

Aquest article hauria d'haver aparegut al número d'octubre del Diari de la Torre. Per causes que encara no he pogut aclarir no ha aparegut. Van tancar l'edició abans i no em van avisar, tot i col·laborar amb ells des de fa gairebé 14 anys. Cal dir que la direccio de la publicació no n'havia vist el contingut. Aquí el teniu doncs.

El divendres 9 d’octubre es va presentar a Torredembrra l’associació política Reagrupament. La sala petita del Casal Municipal -en la imatge- es va quedar petita davant les desenes d’assistents a l’acte. Encara descomptant certs auditors de seguretat distribuïts entre el públic i els inevitables curiosos, l’acte va superar les expectatives dels organitzadors i va demostrar que el moviment liderat per Joan Carretero engega amb força a Torredembarra i també al Baix Gaià. Entre el públic hi havia persones dels municipis veïns, evidenciant la capitalitat torrenca de la subcomarca del Baix Gaià.

És una mica aviat per valorar com pot afectar l’aparició de Reagrupament en el mapa polític torrenc, però queda clar que Esquerra Republicana pot notar la irrupció dels “reagrupats”. La tendència dels republicans en les darreres eleccions municipals va ser clarament al descens i l’estada a l’oposició, sumada en una indefinició de la proposta de cara als propers comicis, desperta molts dubtes. Les obres de remodelació del carrer Antoni Roig i els seus voltants encara cueja, amb noves obres. A Esquerra li ha mancat capacitat d’autocrítica i la proposta d’una consulta popular sobre el tema em sorprèn després de la manca de participació ciudadana quan van gestionar el tema.

Però el mapa polític torrenc pot experimentar més canvis. Fa temps que es rumoreja que un exalcalde que va sortir de la política per la porta falsa està intentant muntar una nova llista independent. Aquesta història ja em sona. S’havia apuntat fa uns anys que un altre exalcalde que també havia deixat a contracor l’alcaldia també havia intentat muntar una candidatura independent que no vam veure per enlloc. Davant la tradició de llistes independents del nostre municipi res no es pot descartar.

Aquesta contínua atomització de la política torrenca pot tenir, però, contrapès. El Grup d’Independents ha passat dels vuit regidors del 1987 a només un representant dues dècades després i com més creix Torredembara menys pes té aquesta formació política que el 2007 no va ser capaç de col·locar el seu líder, Celestí Salort -que ocupava el segon lloc de la candidatura-, al ple. No és aventurat pensar que l’actual regidor del GIT, el titular d’Hisenda, Santiago Ardèvol, pugui trobar un lloc en una altra llista, que vulgui aprofitar la seva experiència –és l’unic regidor que ha estat en els darrers quatre governs municipals- i projecció pública.

El gran somni d’alguns convergents és recuperar la gran CiU, aquella formació que els anys noaranta fregava la majoria absoluta, però que amjb l’arribada del nou mil·leni va atomitzar-se. Els cal recuperar base electoral escampada en altres formacions, una missió complicada tot i que amb l’absorció del VUT el 2007 va complir la primera etapa. Des de l’alcaldia i amb la debilitat demostrada per les forces de l’oposició que li disputen espai electoral, és el millor moment per aconseguir-ho. Atomització i reagrupament, un equilibri complicat en la política torrenca.

Puyol i Tamudo

Continuo sense entendre el “cas Tamudo”. El divorci entre el jugador més carismàtic de l’Espanyol de la darrera dècada i la directiva del clu blanc-i-blau no m’acaba de quadrar. Em manquen elements. Raúl Tamudo té un carácter molt fort, exagerat però real en la seva paròdia de Cracovia, i que ben segur li ha portat problemes al vestidor, però ell ha respòs amb gols i un lideratge indiscutible. És una pena que aquest mes de desembre hagi de sortir per la porta del darrera. Insisteixo que continuo pensant que en el “cas Tamudo” hi ha punts foscos que encara no coneixem.

Estàvem acostumats què el Barça no sabés acomiadar com cal les seves grans estrelles. Ronaldinho, Eto'o, Rivaldo, Ronaldo, Romario, Maradona, Schuster… i podríem continuar gairebé fins a l’infinit. Però aquesta setmana hem conegut la renovació de Carles Puyol fins el juny de 2013, quan el gran capità del Barça tindrà 35 anys. Estic satisfet amb el fet que el de la Pobla de Segur continuï a les files blaugranes fins el final de la seva carrera. Potser Puyol ja comença a notar el pas del temps i no és el mateix de fa uns anys, però continua aportant molt a l’equip de Guardiola.

En les plantilles dels clubs de futbol hi ha jugadors de tot tipus i hi calen jugadors com Puyol i Tamudo, que han mamat Barça i Espanyol des de ben joves. Són referents per els futbolistes més joves i tenen un pes molt important al vestidor. Han protagonitzat èpoques de les brillantsde la història dels seus respectius clubs. Puyol i Tamudo tenen paral·lelismes molt importants en la seva carrera futbolística tot i diferències importants, però en les darreres setmanes el seus destins s'han bifurcat de forma radical. Una verdadera llàstima.

Cròniques de l'altra banda (LXIX): Descoberta a Vilabella

Ja us vaig dir que aquesta secció del blog canviaria i no seria fixa. Avui torna per explicar-vos una d'aquelles sorpreses que et depara la comarca de l'Alt Camp. Ja m'ha passat diverses vegades i fa un parell de setmanes, el consell d'alcaldes celebrat a Vilabella em va permetre conèixer de primera mà la Pinacoteca Mossèn Romà Comamala, ubicada al bell mig d'aquest municipi de l'Alt Camp, tocant ja al Tarragonès i que no arriba al miler d'habitants. Això sí, abunden els qui es diuen Salvat de cognom. Però no hi tinc família. En resum, una nova agradable sorpresa que m'agradaria compartir amb vosaltres.

Realitzar un consell d'alcaldes envoltat de quadres és un luxe. Abans, però, el director del Museu de Valls, Jordi París, ens va fer una completa visita guiada a alcaldes i tècnics del Consell a la Pinacoteca, uns fons de gairebé dos centenars de pintures, escultures i tot tipus d'art religiós, de les quals n'hi ha exposades un centenar llarg. Romà Comamala va estar molts anys de rector a Vilabella va aplegar aquestes obres fins poc abans de la seva mort l'any 2000. Comamala venia d'una família burgesa barcelonina i va usar la seva herència en la confecció d'aquesta col·lecció gairebé única a Catalunya. També era escriptor.

A Vilabella ja hi he estat diversos cops en la meva etapa al Consell Comarcal de l'Alt Camp, però encara no hava pogut visitar amb tranquil·litat la Pinacoteca. Aquell dia ho vaig podr fer. Us recomano la visita. La estada a Vilabella em va servir per saber que la segona novel·la d'Anselm Aguadé ja acabada i preparada per entrar a impremta. M'ho va explicar ell mateix, que es regidor a l'ajuntament vilabellenc. Després de les bones sensacions de Rabassa Morta, un drama ambientat en el Penedès de finals del segle XIX, espero impacientment la segona obra de qui em m'ensenyava informàtica a finals dels vuitanta, l'època del Logo, Wordperfect i Framework. Ara gaudeixo de la seva narrativa.

Laporta, l'incòmode

A Joan Laporta li estan caient clatellades de totes bandes. I les que li cauran! De Laporta se’n poden criticar moltes coses, com un caràcter complicat que ha provocat situacions molt lamentables i vergonya aliena a molts, però no el seu independentisme i les seves manifestacions polítiques. És un discurs fàcil i simplista el que es va repetint i repetint i que diu que Laporta aprofita la presidència del Barça com una plataforma política. I no aprofita Florentino Pérez la llotja del Bernabéu pels seus negocis? Però Florentino és Florentino, és clar.

Un altre argument repetit fins a la sacietat és que el president del Barça no s’ha de manifestar políticament perquè els barcelonistes tenen tot tipus d’ideologies i ha de mantenir una mena de cel·libat polític. Laporta va prometre l’any 2003 un Barça catalanista i ho ha complert. Jo em sento més còmode amb ell que amb Gaspart o Núñez de president i llueixo amb més orgull el meu barcelonisme. I no oblidem que és l’actual president del Barça qui ha tret del Camp Nou els símbols feixistes.

Però el gran problema de Laporta és que és un paio incòmode. Ho és per l’espanyolisme regnant en l’esport espanyol, un pensament únic que el president del Barça trenca pel mig. Els preocupa que una figura tan destacada com el màxim mandatari blaugrana defensi la independència de Catalunya, un objectiu que cada cop més catalans i catalanes comparteixen. Però Laporta també genera incomoditat a casa nostra, en aquest oasi català que està a punt de patir canvis molt poc recomanables pels que fins ara l’han controlat i que ell en pot ser un dels protagonistes. El president blaugrana parlar clar en català en un país massa acostumat al políticament correcte.

Laporta vol fer carrera política, d’això cada cop en tinc tenim menys dubtes, i també que no vol ser un actor secundari, sinó protagonista. En Jan és una peça incòmode en el tauler de la política catalana i les òsties li continuaran caient, però és un valor polític en alça, amb un gran ganxo mediàtic. Però també tinc els meus dubtes que un personatge com ell es pugui sentir còmode en un partit polític. El seu caràcter el pot acabar enfonsant. O no? Perquè episodis com els dels calçotets a l’aeroport o l’espionatge a Can Barça provoquen tanta vergonya aliena com el de la corona d’espines de Carod i Maragall o els informes inútils encarregats pel govern català. I el tripartt continua governant.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

No és país per a primàries

Recentment hem sabut que Arga Sentís serà la cap de llista d’Iniciativa a les eleccions municipals de Tarragona de 2011. Ha estat després, segons ens expliquen, d’un procés de primàries entre la militància tarragonina de la formació, tot i que no hem conegut cap dels noms dels seus adversaris en la nominació. Si n’hi ha hagut. La formació ecosocialista engega ara un altre procés de primàries per escollir el candidat a la presidència de la Generalitat. Retirat Joan Saura, espreveu que l’elecció serà un camí de roses per l’altre Joan, l’Herrera, que ja s’ha postul·lat. I és que les primàries d’Iniciativa només en tenen de primàries el nom. L’aparell –nacional o territorial- imposa el seu candidat encara que sigui implícitament. Qui s’renfrontarà al favorit?

Ni el partit més assembleari, Esquerra Republicana, aposta perquè siguin els militants i no la direcció qui truiï els seus candidats. I sinó repasseu les hemeroteques, quan Jaume Renyer va voler ser cap de llista per Tarragona al congrés espanyol. Renyer va superar ala fase del Tarragonès la favorita de la direcció però es va estavellar a la fase final i l’escollit des de Barcelona via Consell Nacional va ser Lluís Aragonès. I posats a fer memoria, recordeu l’experiment socialista amb les primàries a finals dels noaranta? Josep Borrell va superar l’oficialista Almunia però va acabar per retirar-se en un episodi més que grotesc d’amics poc recmanables del de la Pobla de Segur que encara s’arrossega ara als jutjats. Mai més sen’ha parlat de primàries al PSOE.

Els sistemes polític espanyol i català són una partitocràcia, on els aparells dels partits dominen sense cap contrapès la confecció d’unes llistes tancades i bloquejades. Tot militant que vulgui fer carrera a les institucions ha de fer primer carrera al partit. Les primàries no existeixen encara que alguns partits ens vulguin fer creure que sí. Al nostre país Barack Obama ho hauria tingut molt complicat. Als Estats Units hi ha una tradició de més d’un segle de primàries i els partits són plataformes per a candidats que poden arribar a ser veritables outsiders com per exemple John Mc Cain, el darrer candidat republicà a la Casablanca. Els Estats Units és on un senador gairebé desconegut venç la candidata de l’stablishment demòcrata, Hillary Clinton.

Al nostre país, en canvi hem deixat que la democràcia s’hagi convertit en aquesta partitocràcia que es blinda a ella mateixa. Com permetran els aparells dels partits canviar l’status quo actual que tan bé els va? A Catalunya estem encallats des de dues legislatures amb la redacció d’una llei electoral pròpia, asignatura pendent des de fa tres dècades. El sistema electoral municipal fa aigües amb un reguitzell de mocions de censura injustificables i demana reformes urgents. Llistes obertes? Circumscripcions electorals més petites en què la ciutadania tinguin contacte directe amb els seus diputats? Cal millorar el sistema polític actual, però a qui li interessa?

Publicat al diari digital Tottarragona