El castell i els alcaldes

L’alcalde actual, Vale Pino, que precisament va néixer l’any que es va votar l’actual Constitució espanyola, el 1978, ha iniciat la seva intervenció llegint els 103 noms dels regidors i alcaldes que ha tingut Torredembarra des de 1979, des de Celestí Salort a Jonathan Pi, als quals ha qualificat d’”ambaixadors de la democràcia”.  Pino, que ha reivindicat “el llegat patrimonial del Castelli la pau social aconseguida amb la democràcia”, ha recordat la frase de Winston Churchill que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics.

Ha clos l’acte un dels darrers edils a formar part del ple municipal, l’actual regidor de Cultura, Daniel Pujol. Tenia només un any quan es va inaugurar la rehabilitació del Castell i 24 anys quan va entrar  la corporació per a substituir a la desapareguda Maria Gual. Pujol ha fet una defensa aferrissada de la democràcia en “temps difícils com els actuals” i ha recordat, aprofitant la seva visió d’historiador, com de difícil ha estat arribar a un règim polític participatiu com el que ara tenim.

Reunir quatre dels nou alcaldes que ha tingut Torredembarra des de la recuperació democràtica i fer-los reflexionar sobre la seva experiència en el càrrec es pot veure pocs cops. Santiago Segalà, Enric Grangel, Eduard Rovira i Vale Pino han estat els grans protagonistes de l’acte institucional “25 anys de la rehabilitació del Castell 50 anys de la recuperació de la democràcia” aquest dissabte, 13 de desembre. Ha estat una mena de viatge en el temps, tot i que no hi havia cap dels batlles de l’època més convulsa de la política a la capital del Baix Gaià (2000-2014). Tot no es pot demanar.

El pati del Castell s’ha omplert de gom a gom, amb desenes d’ex-regidors i ex-regidores i familiars d’alguns que malauradament ja no estan entre nosaltres. L’acte ha començat amb l’actuació del grup barroc Consort Set Trasts, que recreava l’ambient musical de les celebracions del segle XVI, mentre en una pantalla es podien veure fotografies de com era el monument abans de la seva rehabilitació, el procés de restauració, la inauguració i de la celebració dels vint i trenta anys de democràcia. La commemoració dels cinquanta anys de democràcia s’ha avançat quatre anys per fer-la coincidir amb la rehabilitació del Castell. Recordem que just fa un mes celebràvem el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco i encara van haver de passar dos anys per a les primeres eleccions democràtiques i dos més per a la constitució dels primers Ajuntaments fruit del vot popular.

El col·loqui dels quatre alcaldes, dirigit amb habilitat per la coordinadora d’Ona la Torre, Raquel Martínez, ha ofert moments curiosos. Els quatre batlles han explicat com van entrar en política i han coincidit en una vocació força tardana, de la mà d’alcaldes i regidors que els van precedir. Santiago Segalà, que va ocupar l’alcaldia entre els anys 1991 i 2000, ha recordat la seva aposta per recuperar un edifici que estava en ruïnes, reconeixent amb “matrícula d’honor” la tasca de l’arquitecte Xavier Olivé, responsable de la rehabilitació, i el constructor Vicente Sánchez, al capdavant de les obres amb l’empresa Vicsan. També ha explicat el seu pas per la política activa i la seva retirada, un relat que no encaixa massa amb les cròniques i entrevistes de l’època.

Enric Grangel va estar menys d’un any com alcalde (2014-2015), com a home de consens despès de l’explosió del cas Torredembarra i la dimissió de Daniel Massagué. Amb la seva sornegueria habitual, ha recordat que “ningú volia ser alcalde” aquell estiu de 2014, ha definit aquella etapa amb el títol d’una pel·lícula, L’any que vam viure perillosament, i ens ha deixat imatges com l’entrada en un despatx d’alcaldia ple de papers per terra, la majoria multes d’aquell polèmic radar de la carretera de la Riera. Grangel ja portava des de 2003 com a regidor, una acta que va aconseguir per només un vot.

El seu successor, Eduard Rovira (2015-2024), va fer retirar del despatx d’alcaldia una catifa que tenia “molta brutícia”. Hi va arribar quatre anys després que li proposessin ser el cap de llista d’Esquerra Republicana després de participar en l’elaboració del programa electoral. Ho va consultar a la seva dona i al seu mentor a les confraries de pescadors -ell era llavors secretari de la confraria torrenca- i va decidir acceptar el repte. I ha estat nou anys en el càrrec, els més durs, segons ell, els de la pandèmia, quan pràcticament estava sol al castell.

Vale Pino, alcalde des de 2024, ha recordat que de petit jugava al castell en ruïnes i que poc s’imaginava que acabaria com a regidor i després alcalde, però una regidora “molt insistent”, Susana Navarro, el va convèncer per entrar política i va passar de no entendre ni un borrall del primer pressupost municipal que va analitzar com a militant socialista a màxim responsable municipal.

La celebració dels 25 anys de la rehabilitació del Castell dels Icart ha tingut dos eixos  més amb la voluntat de redescobrir l’edifici renaixentista, reivindicar el seu valor com a seu municipal i apropar-ne la història a tota la ciutadania. El patrimonial ha estat una visita guiada el mateix 13 de desembre, en què els participants van poder entrar en el primer pis de l’edifici, conservat en estat original i habitualment no accessible al públic. Precisament l’Ajuntament de Torredembarra vol rehabilitar aquest espai a través del finançament de la Llei de Barris de la Generalitat. I la cultural, el primer Festival de Microteatre “La Torrenca” el 19 de desembre, amb quatre peces de 15 minuts representades en espais singulars del Castell per oferir una experiència immersiva i itinerant. Un idea original i direcció de La Llunàtica Produccions, amb la vocació de continuïtat.

Article publicat al número 74 del Torredembarra Actualitat / Fotos de Joan Casas.

El gran equip de l’ARA ‘Camp de Tarragona’

En un projecte com el del suplement Camp de Tarragona sempre hi ha una espurna inicial. En aquest cas va ser d’Albert Solé, amic, company d’aventures universitàries i, en aquella època, cap de la secció de Societat del diari, que em va suggerir la possibilitat de seguir l’exemple de Girona i crear un suplement que, des de les pàgines centrals de l’ARA, parlés de les comarques del sud de Catalunya. Ens vam engrescar amb el bon amic Josep Escaño i el desembre del 2015 es publicava el primer número de l’ARA Camp de Tarragona.

En aquell número inaugural ja ens van acompanyar dos fotoperiodistes que deu anys després continuen al nostre costat. Tjerk van der Meulen ha il·lustrat reportatges i entrevistes amb les seves fotografies i Carles Esporrín ha reflexionat al voltant d’una imatge a la secció Contrast, una tasca que li ha valgut estar dos cops entre els finalistes del Premi de Periodisme Mañé i Flaquer. En aquell nucli inicial també hi havia Ruth Troyano, amb la secció Terra –No Somnis–, en què no només ha abordat la riquesa enològica del nostre territori sinó que ha ampliat el focus a tot el sector primari i ens ha descobert talent i saviesa.

Alfons González Bondia comptava amb una columna d’opinió en aquell número fundacional. Després va agafar el relleu Marta Magrinyà, i s’hi va sumar Francesc Xavier Grau. També hem pogut gaudir de les reflexions de Laia Batlle, Moisés Peñalver i Lourdes Meroño. També han pujat al carro Damià Amorós, que ens descobreix el ric patrimoni tarragoní amb el seu estil inconfusible, i Faro, amb la seva vinyeta Tanta tinta tonta, sempre esmolada. I no em puc oblidar de la peça clau en aquests darrers anys, Jordi Mumbrú, un gran company i un periodista de raça que ha donat un gran impuls al suplement. Ni tampoc de l’equip humà de la redacció de Barcelona, que mes rere mes és al nostre costat.

Ha estat un camí de deu anys transitat amb un gran equip. Vull aprofitar aquestes línies per agrair tota la bona feina feta. Heu estat peces imprescindibles per explicar el nostre territori a tot el país a través de les pàgines del Camp de Tarragona.

Article publicat el 2 de desembre al Diari Ara

Nou capítol del Joc de Trons d’Altafulla: l’EINA salva el pressupost i Junts torna a esquerdar-se

Just ens havíem recuperat del terratrèmol polític a la Pobla de Montornès que ha acabat amb la dimissió de l’alcalde Francesc Larios i un govern compartit entre ERC i AMPM amb la socialista Yolanda Sayago a l’alcaldia fins el gener vinent, que un altre Ajuntament del Baix Gaià, Altafulla, ha viscut un sisme polític de grans dimensions aquest Divendres de Carnaval en un ple extraordinari que ha aprovat el pressupost per al 2025 però ha provocat la divisió del grup municipal de Junts per Altafulla.

L’aritmètica que va sortir de les eleccions municipals d’Altafulla de 2023 va deixar Junts amb la paella pel mànec. Amb l’EINA i Alternativa empatats a cinc regidors i el PSC amb un únic representant, els seus dos edils eren decisius per a bastir un nou govern. Els juntaires van decidir abandonar el seu soci de moció de censura el 2022, Alternativa, sobre la qual sobrevolava l’ombra de l’epidèmia de trols a Twitter, i pactar amb EINA, passant pel notari -gest molt simptomàtic- i reservant-se per a la seva cap de llista, Eva Martínez, el darrer any i mig d’alcaldia.

No és cap secret que la convivència en el govern altafullenc entre les dues forces ha estat difícil i les discrepàncies a l’hora d’elaborar el pressupost per al 2025 han esquerdat definitivament la confiança entre ambdós. Ja feia setmanes que l’ombra d’una nova moció de censura contra Jordi Molinera es passejava per la plaça del Pou. Però la manca de sintonia també s’estava escampant entre els dos regidors de junts: la veterana Eva Martínez -que afronta la seva tercera etapa com a regidora- i el novell Tomàs Serra, amb només any i mig al ple.

I tot ha esclatat en la votació del pressupost, amb Martínez posicionant-se en contra malgrat ser la primera tinent d’alcalde del govern que el presentava, i Tomàs Serra abstenint-se. La combinació amb el vot favorable del PSC i el vot de qualitat de l’alcalde permetia aprovar els números per al 2025, donant aire a l’executiu liderat per Molinera i Muntadas, i, al mateix temps, desactivant la hipotètica segona moció de censura en tres anys a Altafulla. La sortida del govern de Martínez, anunciada just acabat el ple, deixa la fins fa poc número dos del govern sense l’anhelada alcaldia d’aquí nou mesos, i el seu excompany de grup, com a regidor no adscrit però dins de l’executiu.

Aquest és el segon cop en dos mandats que el grup de Junts per Altafulla es parteix. En l’anterior ho va fer pocs mesos després que la formació independentista votés a favor d’una moció que va fer alcaldessa Montse Castellarnau (Alternativa), una maniobra de la qual un dels dos regidors no va tardar a penedir-se. També va acabar com a no adscrit. Ara no ha passat el mateix . No hi haurà moció de censura i un dels seus regidors continua al govern, que ha quedat en minoria. Les mirades se centren ara en l’única regidora del PSC, Inma Morales, que ha votat a favor del pressupost. Morales ja va formar part del govern de l’EINA durant dos anys i la seva relació amb Eva Martínez no es pot dir que sigui massa fluïda. I tot això amb la flamant nova subdelegada del Govern espanyol, Elisabet Romero, sorgida de l’Agrupació Socialista d’Altafulla. El Joc de Trons a Altafulla continua.

Article publicat al Torredembarra Actualitat

El 18 que en té 18, campió de les 64: Gukesh Dommaraju

Què millor que reactivar Salvatblog després de dos anys i mig d’aturada que parlant d’escacs? I és que des d’aquest dijous, 12 de desembre, tenim nou campió del mon d’escacs: Gukesh Dommaraju. És el més jove de la història, amb només 18 anys, esmicolant de llarg el rècord de 22 anys que ostentava des de feia 39 anys Gary Kasparov, seguit de només quatre mesos pel noruec Magnus Carlsen. Gukesh és el segon indi que es proclama campió mundial de les 64 caselles, després de Viswanathan Anand (2007-2013).

Gukesh Dommaraju ha aconseguit la corona mundial després d’un matx molt igualat contra el campió que ha ostentat el títol durant el darrer any, el xinès Ding Liren. S’arribava al matx definitiu amb Liren en molt baixa forma, no només esportiva sinó també mental, i un aspirant en gran progressió i amb l’impuls de la seva insultant joventut. Però el xinès va picar primer, guanyant la primera de les catorze partides, després d’una sèrie de taules, Gukesh va igualar el duel, que va registrar diverses taules fins que l’onzena partida va caure de la banda de l’indi. Però Liren va igualar en la següent partida. La penúltima va acabar amb taules.

S’arribava a la partida definitiva amb un empat a 6,5 i blanques -que sempre és una mínima avantatge- per a Liren, que es va mostrar molt conservador, ja que en el desempat en partides ràpides si el matx acabava 7-7 era favorit. Quan la partida semblava descantar-se cap a l’empat, el campió va cometre un greu error, un moviment que per a molts experts era inconcebible en un jugador d’elit, i que va permetre a Gukesh guanyar la partida i alçar-se amb un títol històric.

Ha estat un matx que l’he seguit dia a dia gràcies als resums del Gran Mestre Pepe Cuenca a través del seu canal de Youtube, que amb un estil molt particular però amb una gran qualitat analítica encara m’ha permès gaudir d’una batalla duríssima. I també entendre moltes jugades que per a un aficionat a aquest joc costa de veure-hi una explicació. I és que aquests grandíssims jugadors entenem els escacs d’una altra manera. Alguna cosa, però, sempre se n’aprèn.

Teatres i teatrets

L’entrevista a l’actor, director i dramaturg Joan Maria Vidal, que podeu llegir a la pàgina 4 d’aquest trentè número del Torredembarra Actualitat, la vam fer a l’escenari del Teatre Auditori del Catllar. Com el mateix Vidal va afirmar, és una petita joia del Baix Gaià. Observant les 270 butaques de la platea i el galliner, que pot completar l’aforament fins a 300 persones, només puc que donar-li la raó. I al mateix temps lamentar que a Torredembarra no tinguem un teatre com la capital del Baix Gaià es mereix i veiem com una població amb una quarta part dels habitants ens passa la mà per la cara.

L’espai que a Torredembarra acull els muntatges teatrals d’un format mitjà és el Casal Municipal, una sala que ha quedat desfasada i amb una acústica que deixa molt a desitjar. Les alternatives són per a obres d’un format més petit. Una és Cal Maiam, un veritable bunyol, fred i impersonal, una remodelació necessària però fallida l’antic teatret de la Caixa Tarragona, on molts ens vam fer grans entre Pastorets, obres de l’escola o la catequesi i els primers mítings polítics. Tenia un caliu que Cal Maiam ha perdut.

I també tenim la Sala del Mar, que ens recorda com els tripijocs polítics van enterrar uns quants milions d’euros en un teatre auditori que mai ha entrat en funcionament i de què es va haver d’adequar a correcuita el hall per no perdre un parell de milions d’euros més de subvenció. Un espai bastant justet i incòmode on amb prou feines caben cent persones.

Tot plegat és el resultat d’una política cultural erràtica, impròpia d’una població amb llarga trajectòria teatral i cultural com Torredembarra. En canvi, al Catllar, l’alcalde, Josep Maria Gavaldà, ho va tenir clar i ja als anys noranta tenien un Centre Cultural que permet una programació estable i que els grups locals estrenin els seus muntatges. El proper, aquest mes de juny, Trampas de zorro, un monòleg escrit i interpretat pel torrenc-altafullenc-catllarenc Joan Maria Vidal. Hi ha 300 butaques per omplir cada un dels dos dies!

Article publicat al número30 del Torredembarra Actualitat

Ja som ‘Ciutat 30’!

Aquestes darreres setmanes han aparegut en diversos punts de Torredembarra senyals de trànsit que limiten la velocitat màxima de circulació a 30 km/h. I és que Torredembarra ja som Ciutat 30! Ja no podem prémer l’accelerador en cap carrer, avinguda o altra via del municipi urbana. L’objectiu d’aquest mesura és doble: aconseguir una ciutat més segura, reduint els accidents de trànsit, i disminuir la contaminació atmosfèrica i acústica.

Quan dic totes les vies són totes. Fins i tot l’antiga N-340 en el tram fins a la rotonda que enllaça amb l’actual carretera o l’antiga T-214, des del Pontet a la rotonda d’accés a l’autopista. Són trams en gran part amb aparença de carretera i circulant-hi comprovareu que ningú respecta el nou límit de velocitat. Ni vosaltres mateixos!

L’Ajuntament ha descartat la implantació de mesures coercitives per fer complir aquesta nova normativa. Hem de valorar aquesta renúncia, perquè un radar allí seria una manera ràpida i segura d’omplir les arques municipals. Ai! Ara m’ha vingut un déjà-vu. Des de la casa gran aposten per la pedagogia. També caldria apostar pel sentit comú i, igual que ja hem vist en altres ciutats properes, fer algunes excepcions. Ho agrairan els conductors i també els seus vehicles.

Publical al número 29 del Torredembarra Actualitat

És la pregunta, estúpid!

Isabel Díaz Ayuso no ha guanyat les eleccions a la Comunitat de Madrid. Ha arrasat. I aquesta victòria aclaparadora només es pot explicar perquè ha fet una gran campanya electoral i perquè els seus rivals ho han fet molt malament. Quedar-se a només 4 escons de la majoria absoluta i treure més representants a l’Assemblea de Madrid que les tres forces d’esquerra juntes és un triomf sense pal·liatius i que té efectes col·laterals immediats, com l’abandonament de la política del líder d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, que després de set anys en la política activa ha quedat cremat.

Darrera del fenomen Díaz Ayuso hi ha qui va ser portaveu del Govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, MAR com li diuen els amics. Des que es va convertir en el seu cap de gabinet a inicis de 2020, MAR ha traçat una estratègia per convertir aquesta assessora de comunicació d’Esperanza Aguirre no només en una digne successora de la gran Neocon del Regne sinó en una verdadera alternativa al Govern Sánchez. Temps al temps.

Però perquè Díaz Ayuso ha fregat la majoria absoluta i governarà novament Madrid? Molt fàcil. Per què ha imposat la seva pregunta en aquesta campanya. Us en parlava fa uns anys en aquest mateix blog: per guanyar unes eleccions no s’ha de respondre correctament la pregunta de la campanya sinó que has d’imposar la teva pregunta. I quina ha estat? Voleu seguir vivint en llibertat? Ha estat aquesta, però amb una versió que ha arribat més fàcilment al votant: Voleu seguir fent canyes a l’hora i al lloc que us doni la gana?

I la política sovint és així de fàcil, de simple. Hi ha un context en el que es desenvolupa la campanya, un estat d’ànim general dels votants. I la campanya de Díaz Ayuso s’ha adaptat de forma mil·limètrica al cansament post-pandèmia i ha explotat al màxim el victimisme i la seva figura de gran antagonista de Pedro Sánchez. Com més la ridiculitzaven des de l’esquerra, més creixia el seu suport entre el votant de dreta i entre els que no tenen clar del tot que són de dretes. Vasos comunicants. I el més important: els votants l’han vist com una igual, que pensa  i diu les mateixes bestieses que ells. En canvi, la distància dels madrilenys i madrilenyes amb altres candidats professors universitaris o juristes ha estat quilomètrica.

Mentre les forces d’esquerra intentaven parlar de serveis públics en perill, d’una sanitat i unes residències per a la tercera edat desballestades i una educació cada cop mes privatitzada, Díaz Ayuso filosofava sobre el seu concepte de llibertat, que és viure a Madrid i no trobar-te mai la teva ex-parella. A les persones que mai la votarien els poden semblar afirmacions ridícules, però el que volia MAR era confirmar la OPA hostil a Ciutadans -un partit que ha passat de 25 a 0 escons en un any i està en dissolució- i a la frontera que comparteix amb el PSOE, que ha aconseguit moure-la més cap al centre. La tan esperada mobilització electoral ha acabat afavorint la dreta. Cauen els clixés. Madrid funciona diferent que el conjunt de l’Estat.

Però la campanya de Díaz Ayuso no era tan fàcil com semblava en un inici, perquè no es podia passar de frenada i engolir part de l’electorat de VOX, potser enlluernat pel vot útil. Per continuar manant li calia que la formació ultradretana no baixés del 5% i es perdessin desenes de milers de vots provocant de rebot que les esquerres sumessin majoria. També ha aconseguit aquest objectiu. Fins i tot VOX ha pujat un escó i situarà el PSOE en la dicotomia de votar en contra de la investidura d’Ayuso i convertir en VOX en decisiva o abstenir-se en clau de cordó sanitari. La política certament és diabòlica.

Sobre el PSOE només podem dir que no s’ha presentat a aquestes eleccions. El cervell monclovita Ivan Redondo no ha volgut desgastar-se en una batalla que tenia perduda després del fracàs de l’Operació Illa a Catalunya i la moció amb Ciutadans a Múrcia. Un canvi de candidat només hauria permès maquillar una mica el resultat i convertir VOX en encara més decisiva. Redondo ha preferit presentar l’anticandidat que és Ángel Gabilondo,  que, després de perdre 13 escons, ha acabat sorpassat per la presidenciable de Más Madrid, Mónica García. Potser aquesta és l’única bona notícia de l’esquerra madrilenya: el naixement d’una líder, una mena de nèmesi de Díaz Ayuso. Davant l’elitisme de l’actual presidenta, una metgessa de la sanitat pública que també és percebuda com una igual per una part de l’electorat més esquerrà.

I si Díaz Ayuso no en tenia prou amb el seu triomf electoral incontestable, va rematar una nit electoral històrica amb l’abandonament de la política de Pablo Iglesias, l’ase de tots els cops populars aquesta campanya. El líder d’Unidas Podemos va saber llegir que en les eleccions madrilenyes s’ho jugava el tot pel tot i va deixar la vicepresidència segona per baixar al fang electoral i aconseguir que el seu partit no quedés fora de l’assemblea. Després d’una campanya més aviat erràtica, Iglesias ha assolit aquest objectiu inicial, però Más Madrid l’ha doblat en escons. Una derrota sense pal·liatius, que ha servit el seu cap en safata a la presidenta madrilenya i posa contra les cordes el que els darrers anys hem anomenat “nova política.”

La campanya madrilenya és un compendi del que s’ha de fer i no s’ha de fer en una carrera electoral. Segur que s’estudiarà molt els propers anys a les facultats de polítiques. I ho podríem resumir, recordant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes de 1992, amb una frase: “És la pregunta, estúpid.” O potser millor: “Són les canyes, estúpid”. Així és la política post-trumpista.